"No ens convertim en mares necessàriament quan parim el nen, sinó en el transcurs d'algun instant de desesperació, bogeria i solitud en mig de la nit amb el nostre fill en braços. Quan la lògica i la raó no ens serveixen, quan ens sentim transportades a un temps sense temps, quan el cansament és infinit i només ens resta lliurar-nos a aquest nen que expressa el nostre jo més profund i no aconseguim apaivagar, llavors la nostra mare interior ha nascut."
Una mare té sempre els millors desitjos cap a la seva filla i espera poder viure tots els bons moments de la vida de l'altra, i això és el que ens narra el conte. Una mare imaginant el futur d'una filla, el que li queda per viure i el que arribarà a ser. És tendre, senzill, captivador.
"Un dia vaig comptar els teus dits, i els hi vaig fer un petó un a un"
.........hi havia una vegada una rateta que era molt presumida. La rateta vivia en un poble i tenia una casa menuda i molt guapeta, com ella mateixa. Era la rateta més neta i curiosa del veïnat, i cada matí, en acabat d’esmorzar, la primera feina que feia era sortir al carrer a escombrar la seva escaleta. Però aquell matí, mentres escombrava, va sentir un sorollet: alguna cosa havia caigut escales avall. Sabeu què era? Era una moneda! La rateta es va posar molt contenta i de seguida va començar a pensar com es podia gastar aquell dineret. Rateta: Ai, quina alegria! I ara què puc fer amb aquest dineret? Potser podria comprar-me una caseta nova! Ai, que ingènua que ets rateta: amb això no tens ni per a l’escaleta. Potser em podria comprar un aparell de música! Ai, no, no, que a mi no m’agrada gens el soroll i aviat me’n cansaria. Bé, potser podria comprar-me molt de formatge! Sí! Ai, no, no, que em faré massa gorda i ningú es voldrà casar en mi. I si em compro ametlletes? Ai, no, no, que em caurien les dentetes. Ja ho sé, ara sí: me compraré un llacet blau molt bonic que vaig veure l’altre dia en un aparador. Segur que posat a la meva cueta farà molt de goig. I així va ser com la rateta es va comprar el llacet i se’l va posar al final de la seva llarga i blanca cueta. La veritat és que era tan presumida que l'endemà encara va sortir més aviat a escombrar l’escaleta perquè tothom veiés que bonica estava. Estava tan preciosa que era l’enveja de totes les ratetes, però els qui de veritat se fixaven més que mai en la rateta eren els nois que sempre passaven per davant d’ella sense atrevir-se a declarar-li el seu amor. Però aquell dia la trobaven tan irresistible que tots s’hi van atrevir. A que no sabeu qui va passar primer? El ruc! Ruc: Bon dia rateta, avui estàs més preciosa que mai i quan t’he vist he pensat dir-te: Rateta, ratolí, jo que sóc galan fadrí, et voldries casar en mi? Rateta: Perquè us pugui dir que sí, veritat que em deixareu escoltar la vostra veu? (El ruc brama unes quantes vegades.) Rateta: Ai, no. No em vull casar en tu, que amb aquesta veu m’espantaràs! I el pobre ruc se’n va anar d’allà amb una gran decepció. Però al cap d’una miqueta va passar per allà un altre pretendent. Qui era el nou enamorat? Qui ho sap? Era... el gos. Gos: Oh, rateta. Quan t’he vist m’he enamorat completament de tu. Dis, rateta, ratolí, jo que sóc galan fadrí, et voldries casar en mi? Rateta: Perquè us pugui dir que sí, veritat que em deixareu escoltar la vostra veu? (El gos lladra unes quantes vegades.) Rateta: Ai, no, no. Quin esglai de veu! Ho sento però no em vull casar amb tu. I el pobre animalet se’n va anar en la cua entre les cames i molt trist. Però el conte encara no s’acaba, perquè per aquells andurrials hi havia un animal molt ben plantat que també va passar a visitar la rateta. Sabeu qui era? El gall, era el gall de la granja del costat. Gall: Bon dia, rateta. Ja fa moltes matinades que canto per tu i he pensat que... Rateta, ratolí, jo que sóc galan fadrí, et voldries casar en mi? Rateta: Perquè us pugui dir que sí, veritat que em deixareu escoltar la vostra veu? (El gall cloqueja unes quantes vegades.) Rateta: Ai, no, no. Amb aquests cantits no em deixaràs dormir en tota la nit. Ho sento, però no m’agrades. La rateta ja començava a estar una mica farta de tots aquells pretendents tan escandalosos, però la desfilada encara no havia acabat. Faltava... Qui sap qui falta? Faltava... El gat. Gat: Bon dia, rateta. Ja fa molt que m’agrades, perquè ets la més bonica del poble. Avui m’he armat de valor i he pensat: vés a veure la rateta, i quan t’he vist amb aquest llacet tan bonic a la cueta he pensat dir-te: Rateta, ratolí, jo que sóc galan fadrí, et voldries casar en mi? La rateta, que havia trobat lo gat molt més atractiu i educat que els altres pretendents, va dir en cara d’enamorada: Rateta: Perquè us pugui dir que sí, veritat que em deixareu escoltar la vostra veu? (El gat maula unes quantes vegades.) Rateta: Ai, ai, ai! Quina veu més fina i romàntica que tens. Sí, sí, tu sí que m’agrades! És amb tu amb qui em vull casar! I així va ser com la rateta i el gat es van casar i van fer una gran festa amb tots els animalets del poble. Però quan la festa va acabar i els nuvis van arribar a casa... Sabeu què va passar? La rateta va dir: Rateta: Vols que fem una sopeta de peix per sopar, amor meu? Gat: A mi no m’agrada la sopeta de peix. A mi el que m’agrada són les ratetes com tu! Però els altres pretendents de la rateta, que coneixien molt bé les intencions del gat, havien estat vigilant al costat de la casa. Quan van sentir tant de rebombori, van entrar i van aturar el gat que estava a punt de menjar-se la rateta. Rateta: Ai, moltes gràcies nois. Si no arribeu a estar vigilant, ara ja estaria morta. A partir d’ara serem tots amics i jo intentaré no ser tan presumida. I el gat va passar una temporadeta a la presó per a veure si així canviava d’actitud. I així va ser com va acabar la història de la rateta que escombrava l’escaleta i que va continuar sent molt neta, però no tan presumida. I d’aqesta manera, es va estalviar molts de problemes.
I vet aquí un gos i vet aquí un gat i vet aquí una rateta que encar no s’ha casat. I aquest conte s’ha acabat.
Una mare va dur al seu fill davant Mahatma Gandhi i va implorar: “Per favor Mahatma, insti al meu fill a no menjar sucre”.
Gandhi, després d'una pausa va contestar: “Porti'm al seu fill d'aquí a dues setmanes”. Dues setmanes després, ella va tornar amb el fill.
Gandhi va mirar bé profund en els ulls del noi i li va dir: “No mengis sucre”. Agraïda però perplexa, la dona va preguntar:“Per quina rao em va demanar dues setmanes? podria haver dit el mateix abans!”
I Gandhi li va contestar: “Fa dues setmanes, jo també estava menjant sucre. “
"En Bumba és un pallasso que viu en un circ amb els seus amics: en Bumbulu, també pallasso, en Nandu, l'ós, en Zazati (l'amic asiàtic d'en Bumba), en Tumbi, l'elefant, en Patuf, el rinoceront, i en Kiwi, l'ocell. Ells realitzen tot tipus d'actes en un decorat ple de colors.
La sèrie alterna elements educatius, com les paraules i jocs de colors, amb pauses divertides. "Bumba" és una sèrie per a preescolars. Atesa la brevetat i la senzillesa del seu text es passarà en versió original, en anglès. Comencem així a introduir ja en els més petits d'una manera molt progressiva i entenedora la llengua anglesa. "
De dilluns a divendres a les 17.15, al MIC3 Dissabte i diumenge a les 7.45, al MIC3 (Només TDT)
