Tardes d'agost ..

El Club de les Males Mares

Yo no soy una buena madre. Y probablemente usted, que me lee, tampoco.
Si usted ha decidido quedarse en casa y consagrase al cuidado de sus hijos
es usted una madre hiperprotectora, amén de un parásito, un ser que vive a expensas de otro y a espaldas de las verdaderas preocupaciones y
dificultades de la vida.
Si usted trabaja fuera de casa entonces desatiende usted a sus hijos, y nadie valorará el hecho de que tenga usted que hacer verdaderos malabarismos para conciliar la vida familiar y la laboral.

Lo peor de todo es que unas madres y otras van acusándose mutuamente: la que se queda en casa arremete contra la que trabaja, y viceversa, como si no fuera suficiente con recibir los ataques de los pediatras, los psicólogos, los especialistas en sueño, los periodistas, las madres, las suegras y lascuñadas.

Nosotras, las madres de hoy, aseguran ciertos psicoanalistas, somos la fuente de todos los problemas de nuestros hijos, porque tenemos demasiada fuerza y le hemos robado la autoridad a los padres.
Si su hijo es hiperactivo, si tiene rabietas, si insulta a otros niños en el colegio, la culpa será siempre de usted, porque o bien le consiente demasiado o bien no le atiende lo suficiente. ¿Y dónde están esos padres a los que les hemos robado la autoridad? ¿Cuánto han luchado para
defenderla?
Nadie culpará al padre, nadie cuestionará nunca que el padre trabaje fuera de casa o viaje. Pero ¡ay de usted si lo hace! No solo tendrá que enfrentarse al goteo constante de comentarios más o menos directos o indirectos por parte de su madre, de su suegra, de las madres de los compañeros de cole de su retoño, sino, sobre todo, tendrá usted que lidiar con su propio sentimiento de culpa, que no la dejará vivir.

Yo no soy una buena madre. Trabajo fuera de casa y además viajo. Dejo a mi hija con canguros. Tengo novios y vida social. No le he proporcionado a mi hija ese entorno familiar estable que entronizan los manuales de pediatría y las revistas de papel couché.

No soy una buena madre pero pago las facturas de mi hija (el colegio, la comida, los canguros, la ropa, los juguetes, el pediatra y, muy a mi pesar, las Barbies), apenas duermo para poder llevarla al colegio todos los días, dedico la mayor parte de mi tiempo libre a su cuidado y todo mi espacio mental a pensar en ella.

No soy una buena madre, como no lo somos ninguna. Es lo más parecido a lo que vivíamos en la primera adolescencia. La que intimaba con los chicos era una p**a, la que se resistía era una estrecha: no había término medio.

El caso es que nunca llueve a gusto de todos y una mujer nunca hace las cosas bien.

A la madre nunca se le valora lo que hace y para colmo no tiene derecho a quejarse, so pena que se le diga que… es una mala madre.
Nuestra sociedad es perfeccionista y quiere individuos perfectos.

Superhombres que se afeiten con acabado impecable, que conduzcan coches que apenas hagan ruido, que vayan al gimnasio tres veces por semana.
Supermadres de brillante sonrisa y silueta juncal, triunfadoras en todos los ámbitos, adoradas por sus maridos y respetadas por sus jefes, y criadoras de niños sanos y emocionalmente estables. Nuestra sociedad ha convertido el goce en un modelo, y el goce inmediato en el valor supremo.
Y un niño no es goce ni inmediatez. Un hijo implica renuncia y perspectiva. Y sobre todo, implica aceptar que la perfección no existe.

Usted, que me lee ¿está con los nervios de punta porque no le da tiempo a hacer todo lo que debería?, ¿tiene diez kilos de más?, ¿no tiene tiempo para ir al gimnasio y, si lo tuviera, lo emplearía en dormir?, ¿desearía que a veces fuera él el que se ocupara de la compra, de la colada, de los biberones y de la visita al pediatra?, ¿a veces se enfada, a veces está harta, a veces llora y a veces, mucha veces, no está en condiciones de dar lo mejor de sí misma?

Estupendo. Bienvenida al Club de las Malas Madres. Recuerde: no somos las mejores pero somos la mayoría.


El club de las Malas Madres, de Lucía Etxebarría

A totes les mares

L'altre dia em va arribar un mail que em va fer posar un somriure a la cara, i el vull compartir amb vosaltres. ;-)

Estava passejant amb la meva filla, quan va recollir alguna cosa de terra i estava a punt de posar-s'ho a la boca...

Jo li ho vaig pendre i vaig advertir-la que no ho tornés a fer.

"Per què?" - em va preguntar

"Perquè era a terra i no saps on ha estat abans. Està brut i probablement deu tenir gèrmens" - vaig contestar.

La meva filla llavors em va mirar amb admiració total i em va preguntar: "Mama, como és que saps totes aquestes coses? Ets TAN intel·ligent..."

Jo ràpidament li vaig contestar: "Totes les mames les saben; surt a l'examen de mames. Les has de saber o no et deixen ser mama"

Vam caminar en silenci un parell de minuts, mentre ella anava valorant la informació...

"Ah, ja ho entenc, així que si suspens, et toca ser el papa?"

"Exacte" - vaig contestar amb un ampli somriure a la cara.

Per a ser bons pares hi ha coses que no poden faltar

"Els pares i mares actuals es troben moltes vegades desbordats. El ritme de vida que els arrossega els deixa poc temps per a la reflexió. Les pautes educatives han canviat tant en tan poc temps que és difícil saber com actuar en les circumstàncies complicades. Als nens els comprem moltes coses i els apuntem a moltes classes, als petits els estimulem però ens costa renunciar al lleure adult per jugar amb ells. Cansats, caiem en els crits, la impaciència i els càstigs, no sabem com manejar les situacions. I és que per ser bons pares hi ha algunes coses que no poden faltar.

El primer és tenir autocontrol. Ens enfadem amb les rebequeries, capricis i regressions dels nens, si ploren o criden o piquen de peus. Els exigim un autocontrol que ells no tenen i que porta temps desenvolupar. Però el vergonyós és que els exigim aquest autocontrol prematur i ho fem cridant, posant-nos furiosos i atacats dels nervis.

Els adults som nosaltres i si no hem après a hores d'ara a controlar-nos ja és hora de començar a fer-ho. Nosaltres hem d'aprendre a controlar-nos i a organitzar el nostre esdevenir quotidià d'una manera que ens permeti gaudir d'aquesta mínima qualitat de vida, en comptes d'enfurismar-se si un petit es veu desbordat pel cansament o les emocions.
A més fa falta molta coherència. Els nens no aprenen del que els diem que que està bé o està malament. Els nens aprenen del que fem. Siguem coherents i no diguem una cosa que no som capaços de complir.

Res mes ridícul i vergonyós que un pare cridant-li a un nen petit que com torni a picar al seu germanet li partira la cara. O aquest que amenaça amb coses que no complirà, menteix descaradament perquè el nen obeeixi inventant càstigs de Reis Mags que no vindran, però es comporta d'una manera mal educada i poc cívica mentre repeteix idees educatives que fins un nen de dos anys s'adona que el seu pare incompleix descaradament.

Si li dius al teu fill que no cridi, no cridis tu. Si no vols que pegui, no peguis tu. Si vols que respecti als grans, respecta teu als altres, inclosos als nens. Si no vols que digui renecs o insulti, ja saps el que t'has d'abstenir de fer. Si vols que sigui net, renta't les mans i les dents davant d'ell. Si vols que no tiri papers i que cuidi la seva salut, no fumis davant d'ell, no tiris les burilles al terra i menys al seu parc. Si vols que llegeixi, comença a llegir-li i llegir per a tu mateix. Si vols que estudiï, apaga la tele i deixa de veure tant futbol i serials per posar-te a aprendre coses tu. L'exemple és fonamental.

Cal tenir empatia i saber posar-se'ns a la pell dels nostres nens, sentint el que senten, la pena, la por, l'alegria, els nervis. Si som capaços d'empatitzar amb les seves emocions és molt més senzill comunicar-nos i escoltar-los, sobretot quan no són encara capaços d'expressar perfectament els seus sentiments amb paraules.

No burlar-nos, no provocar les seves pors, no atiar-los, no exigir-los que superin emocions que els paralitzen, seran beneficioses conseqüències de l'empatia activa.

Els insults, les mofes, les amenaces i el xantatge emocional són càrregues amb què potser vam créixer però ja és hora de reconèixer que són una mica danyines i vergonyóses encara que sobrevisquéssim a elles. Gens del que ens fa mal o ens molesta no hem de fer-los-ho als nens i sens dubte no serveix més que per realimentar el cercle de la violència.

Els entendrem, però només si ens atrevim a sentir amb ells en comptes de dir-los com han de sentir-se. I d'aquesta manera sembrarem la confiança que es guanya, que no ve de sobte en l'adolescència, que cal fomentar des que són nadons i senten que som en el seu costat per bressar-los quan necessiten amor.

Ni el respecte ni la confiança no es mereixen per haver engendrat un fill. Com tot el que val la pena, cal guanyar-se'l i saber conservar-lo.

Afegim a això la indispensable flexibilitat de la que es cal proveir-se. Solem dir que NO cents de vegades al dia als nens, mentre ells es mouen en espais i temps irrespectuosos amb els seus ritmes i necessitats.

Dir no s'ho ha de dir, sobretot al consumisme o a la violència, però cal mantenir-lo en el seu límit. Moltes vegades, si reflexionem, les coses que no permetem fer en determinat moment podríem haver accedit a elles simplement parant, oblidant aquesta necessitat nostra d'actuar de pressa, deixant que els nens gaudeixin del seu dret a explorar el món i la vida.

És a dir, siguem flexibles i sapiguem distingir el veritablement important del que podem negociar amb ells. I sens dubte, expliquem les nostres negatives i els límits de la millor manera adaptada a les seves edats. Els nens a qui se'ls expliquen les coses acaben entenent-les. Als que se'ls mana "perquè sóc el teu pare" sense arguments ni explicacions, als que es tracta |com a idiotes per domar, als que no se'ls expliquen les coses, no entendran.

El "perquè jo el dic" és un argument molt pobre, que revela que tenim escassísims recursos verbals i comunicatius. I que ens deixa en molt mal lloc davant d'uns nens que ens veuen com a dictadors sense capacitat de negociació i que no saben explicar els seus motius o arguments. No fomenta el que els fills ens respectin, perquè el respecte es guanya i no es mereix pel simple fet de ser els pares.

I per acabar deixo l'indispensable: la paciència. La paciència que hem perdut, la que els exigim als nens, la que ells tant ens necessiten. Les ratxes complicades en els processos de creixement dels nens passaran segur. Però els nens viuen l'ara i esperar se'ls fa molt difícil, com mes difícil encara és per a ells l'adaptar-se a les nostres absències. Paciència. Som els adults. No ho oblidem.

No em vull deixar una cosa que crec que és gairebé innecessari esmentar: abraçades, petons i moixaines que mai no s'escatimin. I tot el temps possible en el seu costat, conscients, oberts a les seves necessitats emocionals i de joc. L'amor mai no és en excés.

Per als nostres fills no hi ha al món ningu més important que nosaltres, a ningú estimen més. Parar, asseure'ns en el seu costat, que ells se'ns lliura a la seva necessitat de la nostra presència, donar-los afecta i temps, tot el temps possible, és una experiència que ens enriqueix. I que a ells els fa confiar en la vida i gaudir-ne.

En resum, per ser bons pares hi ha coses que no poden faltar. No ens ha de faltar l'autocontrol, la coherència, la paciència, la flexibilitat i l'empatia. Però amb això no n'hi haurà prou, ja que ser pares és una enorme responsabilitat en la qual a més d'educar un fill i acompanyar-lo en el seu creixement, haurem d'educar-nos a nosaltres mateixos i créixer per ser millors persones."

 Mireia Long

Tardes d'Agost

"Neixen les albes quan obres la llum
amb els teus ulls.
Neixen les roses perquè els teus dits
empaiten colors. "